LLEGIU per documentar-vos i elaborar un bon comentari del conte de MROŻEK, L'HEROI:

SŁAWOMIR MROŻEK i els seus contes

(Borzecin, Polònia, 29 de juny de 1930 - )

Sławomir Mrożek va néixer a Borzecin, a prop de la ciutat de Cracòvia. Com per als seus contemporanis, els anys de la guerra, amb l'ocupació nazi a Polònia, l'establiment posterior de la “república popular” després de la guerra i la repressió estalinista van ser de gran influència en la seva manera de veure el món i en la seva manera particular de reflectir-lo en la seva obra.

L' any 1949, en deixar els estudis universitaris d'arquitectura, després de sis mesos, i els d'art, després de dues setmanes, va començar a treballar al diari Dziennik Polski. Per tal d'evitar de ser “allistat” a l'exèrcit comunista, va estudiar també llengües orientals a la Universitat de Cracòvia durant un curt període de temps. Segons diu ell mateix, el de Llengües Orientals va ser l'únic departament de la universitat que va permetre-li d'inscriure's i ara es penedeix de no haver estudiat filosofia, de la qual cosa no se sent gaire orgullós. (Mrożek, 2000). Va començar a publicar regularment els seus dibuixos satírics a la revista d'humor Przekrój i a Szpilki, i el 1958 inicià l'edició del setmanari Postepowiec. Les seves col.leccions de contes, i les seves obres de teatre, amb temes universals, el van fer conegut a Polònia i a nivell internacional. L'any 1963, Mrożek emigrà a Itàlia i després a França, on va quedar-se i obtenir la nacionalitat en ser prohibides les seves obres el 1968 (havia denunciat la participació de Polònia en la invasió de Praga). Més tard va viure uns anys a Mèxic. L'any 1996 va tornar a Polònia, instal.lant-se a Cracòvia.

Les seves històries satiritzen la mentalitat polonesa, l'heroisme romàntic, la grandiloqüència, i les particularitats del sistema comunista. Però l'objectiu principal de la seva sàtira i les seves transformacions surrealistes de la realitat són el comportament humà, les seves ridiculeses, hipocresies i contradiccions. També fa paròdia dels estils literaris i dels tòpics dels contes infantils.

Els personatges dels contes de Mrożek són herois per error, com el de Flaga, que per no haver aconseguit de pujar la bandera (la vol fer passar de través per la porta), el poble el creu revolucionari i el vol fer president. També n'hi ha que tenen vocació d'herois, però només si són aclamats per les seves “gestes”, com a Bohater (L'heroi). (...)

La seva obra és comparable amb El Nas de l'escriptor rus del segle XIX Gogol (Miłosz, 1983, p.:513) i a Catalunya se'n pot fer un paral.lelisme amb els Contes de la veritat oculta de l'escriptor contemporani Pere Calders.

La fama a nivell internacional li arribà també a partir del llibre de Martin Esslin que classificava el teatre de Mrożek dins el Teatre de l'Absurd. Tot i que agraeix a Esslin que l'inclogués al seu llibre perquè així se'l donà a conèixer a la resta d'Europa, Mrożek no vol ser etiquetat dins aquesta tendència pel fet que diu que cap de les seves obres no hi encaixa. Per a ell és tan sols una categoria, res més (Mrożek, 2000). Ja a l'any 1961 va aparèixer la seva obra Policja a la televisió americana i es va representar també al Phoenix Theatre de Nova York.

Els contes i les obres de teatre Mrożek tot i que en part foren escrits sota un règim de govern totalitari, s'inscriuen més enllà de la cultura i circumstàncies poloneses i tenen un abast universal.

Fonts documentals

• 
  
  SŁAWOMIR MROŻEK; (contes diversos): Bohater (L'heroi);
  
• 
  
  MIŁOSZ, CZESŁAW; The History of Polish Literature; University of California Press, Second Edition; Berkeley and Los Angeles: 1983.
  
• 
  
  http://au.geocities.com/masthead_2/issue5/mrozek
  
  

(Entrevista a Sławomir Mrożek d'Arni Ibsen, escriptora i traductora danesa, al Festival de Literatura de Reykjavik, 2000)

Leed este artículo de El Periódico

20/11/2009  JOAN BARRIL|LOS DÍAS VENCIDOS

Las mujeres que hay en mí

TOÑO VEGA

JOAN BARRIL

Tal día como hoy, de hace muchos años, murió el dictador. Y tal día como ayer de hace todavía más años las mujeres votaron por primera vez en España. A veces las cosas obvias cuestan. La democracia es ese sistema imperfecto que merece las alabanzas de los gobernantes, pero que despierta todo tipo de suspicacias. La democracia solo es buena cuando se la reparten aquellos que creen que han sido llamados al Gobierno. Nadie quiere que en el recuento participen advenedizos. Esta España que hoy justifica los bombardeos a países lejanos y que denuncia los déficits democráticos de sus instituciones no quiere darse cuenta de que el voto de las mujeres solo tiene 75 años. Y que durante cuatro décadas la urna fue en España un invento del diablo.
De todas las causas realmente angustiosas de la convivencia humana, el acceso de las mujeres al sufragio es algo que merece una reflexión. Ya no solo se trata del voto, sino de los motivos que llevaron durante tanto tiempo a negarles el voto a las mujeres. Y no se trata ahora de considerar que la feminofobia electoral fuera un rasgo genuinamente español. Otros países que durante años han sido un ejemplo de orden y de supuesto rigor no abrieron el derecho del voto a las mujeres hasta hace bien poco. Suiza lo aprobó en 1971 y las mujeres de Liechtenstein no consiguieron su sufragio hasta 1984. Eran años en los que estos bastiones del capitalismo europeo no eran muy distintos, democráticamente hablando, de las dictaduras del Pacto de Varsovia. Pero pocos meses antes de que se empezara a asolar Afganistán para encontrar a Bin Laden y para sacar el burka de las mujeres afganas, el Cercle del Liceu de Barcelona aprobó en una tumultuosa asamblea la posibilidad de que las mujeres pudieran ser socias de tan selecta institución. Eso sucedía el 2 de abril del 2001, como quién dice, anteayer.
¿Qué extraño atavismo ha conseguido esa marginación política de la mujer durante el siglo XX? Las manifestaciones de las llamadas «sufragistas» de principios del siglo pasado, con sus sombreros y sus miriñaques, tuvieron que enfrentarse a hombres barbados que clamaban por la negativa al sufragio femenino. De nada habían servido las declaraciones de independencia de tantos países americanos ni la declaración de los derechos del hombre. La mujer continuó en la sombra política hasta que la primera guerra mundial llevó a muchas de ellas a los campos de batalla y la segunda significó la incorporación a un sistema productivo para suplir a los obreros que cambiaron la llave inglesa por el fusil.
Pero hablábamos de España y de esos derechos constantemente puestos en duda por el sistema. El voto femenino de 1933 llevó a la derecha al poder, dicen algunos. Pero las milicianas del Frente Popular combatieron en primera línea contra el fascismo. Luego todo fue un nuevo paso atrás. Hoy se nos hace difícil contarle a una chica universitaria que, no hace tanto tiempo, la mujer, por el simple hecho de serlo, necesitaba el permiso marital para abrir una cuenta corriente o para comprarse un coche a plazos. Setenta y cinco años de voto femenino nos llevan a pensar que esta conquista política ya es irreversible y que, de ahora en adelante, tal vez la democracia podrá ser abolida por la fuerza de las armas, pero, en el supuesto de que lo sea, será una abolición para todos. El mundo no está completo y la igualdad ciudadana continúa siendo una causa. Pero hoy es un día feliz para las mujeres y un día de contrición para ciertos hombres.

SALVADOR RUIZ, XILE, NATURA SALVATGE

XILE, NATURA SALVATGE

Xile, “la Tovallola del Pacífic” com l’anomenem sovint, és una terra salvatge de gran contrast orogràfic.

És un país de gent humil, amb molta riquesa i fusió de cultures Hispànica i Andina. Posseeix les millors universitats de Sud-Amèrica.

Gairebé no té indústria, tot i que hi va creixen a poc a poc. No obstant, està considerat el país més desenvolupat d’Amèrica Llatina.

A les ciutats, hi trobem aproximadament la meitat de la població, mentre que el total és de poc més de 14 milions d’habitants. Tret del centre de la ciutat de Santiago, on hi ha els grans edificis de negocis i els comerços, a la perifèria i a la resta del país, els xilens viuen sobretot del medi en constant equilibri.

Un cop fora de Santiago de Xile, trobem que les poblacions o petites ciutats es troben molt llunyanes entre si. Cal recorre mes de 400 o 500Km per l’única via que comunica el país, la Panamericana, d'una vasta extensió allargada i plana que resegueix la gran muralla (els Andes) de prop de 7000 metres d'alçada sobre el nivell del mar al nord i prop de 3000 metres al sud, situada a l’Est del país.

Aquest país ens demostra que la Terra és viva i que es mou, ja que és una zona amb molta activitat sísmica (mes de 2000 volcans en actiu) i grans moviments tectònics entre les plaques de Nazca i la de Sud-Amèrica, que xoquen violentament creant un relleu d’impressionants cadenes muntanyoses (els Andes) amb cotes de fins 6.693 metres d'alçada sobre el nivell del mar (l’Aconcagua a la banda Argentina i Los Ojos del Salao a la xilena) que baixen fins a la cota zero a la costa en només 140 quilòmetres. El desnivell és espectacular. All llarg dels seus 5.900 km de nord a sud, i entre 90Km i 240 km d’Est a Oest, hi trobem una gran varietat orogràfica, allà les anomenen regions. Per exemple, hi podem trobar la regió desèrtica d'Atacama, la central de Santiago, la costanera i turística de Viña del Mar, la del fiords de Puerto Mont, la del llacs de Puerto Natales i la més austral, la regió dels glacials i la Patagònia (Punta Arenas), al l’Estret de Magallanes, on convergeixen l’Atlàntic i el Pacífic. Un dia de clara visibilitat s'hi pot veure la diferència de masses oceàniques, ja que el Pacífic està a 10 metres per sobre de l’Atlàntic. També hi podem arribar a veure “La Tierra de Fuego” i el Continent Antàrtic, del qual Xile posseeix 1.250.000km2 en el seu territori.

La glacera del Grey

(Aquesta taca sóc jo, observant la glacera abans de trevessar-la) 

La Jarick a les platges de Cucao (Illa de Xiloé al Pacífic)

Si mai no heu estat al Sud de Xile i teniu la oportunitat d’anar a la Patagònia, el meu consell és que no ho dubteu. Tindreu l’ocasió d’observar l’espectacle de la natura en el seu estat més pur. Ah! I compte amb la capa d’ozó, es pot apreciar clarament sobre el terreny com està afectant la fauna i la flora de la zona.

Sol de mitjanit (23:30h) Llac del Grey (Patagònia Sud)

Respectem el nostre planeta perquè pugui romandre el més pur possible per les futures generacions, ells també tindran el dret a gaudir-lo i nosaltres tenim l’obligació de preservar-lo.

                                                                                               Haidy, la meva inspiració

Salvador Ruiz.

Per si voleu llegir:

Avui, (03/11/2009)

Matthew Tree, ABANS, DURANT, DESPRÉS

(03/11/2009)

Abans. Només en encetar l'adolescència se'm va concedir la nacionalitat virtual nord-americana perquè aleshores -a Anglaterra, si més no- gairebé totes les pel·lícules que vèiem (tant al cinema com a la televisió) i més de la meitat de la música que escoltàvem provenien dels Estats Units, de manera que Amèrica (per nosaltres només n'hi havia una) es va convertir en una pàtria tan nostrada com massa remota per anar-hi i per tant, atractiva com cap altra; així mateix, intentàvem simular la vida d'allà en la mesura que ens fou possible: fumàvem Camels i Pall Malls i anàvem amb assiduïtat al primer McDonald's londinenc tan bon punt es va inaugurar el 1974 i els que llegíem no llegíem res més que Steinbeck i Hunter Thompson i la revista Mad i ficàvem frases senceres arrencades del nord-americà en el nostre britànic bla, per donar-li gust, perquè piqués. El cap de setmana passat, amb el cervell degudament americanitzat durant gairebé 40 anys, vaig fer la meva primera visita de debò -és a dir, no-virtual- als Estats Units d'Amèrica.

Durant. Al cap d'onze hores de vol, plantat davant del San Francisco International Airport, sota una llum suaument enlluernadora, mirava les autopistes blanques que mig tapaven uns turons verds, amb el cap reblert d'imatges hollywoodianes acabades d'evocar. No em va sorprendre gens, doncs, que la gent amb qui parlava al llarg d'aquell primer dia -bàrmans, dependents, algun policia, algun vianant- es comportessin exactament com ho havien fet els seus avatars ficticis a les sèries i pel·lícules que tan bé coneixia: feien servir les mateixes frases, els mateixos gestos, les mateixes ganyotes i tot, com si tots plegats seguissin el guió invisible d'un llargmetratge sense fi.

Després. Per la mateixa regla de tres, en demanar un diari o una copa, aquell primer dia a Califòrnia, el meu accent anglès em va fer sentir irremeiablement maldestre, com si l'ajudant de càsting s'hagués equivocat a l'hora de repartir el meu paper. A la nit em vaig estirar al llit de l'hotel, una hamburguesa tipus a l'estómac, mentre els sons del carrer s'esmunyien per la finestra ajustada; al cap d'un parell d'hores, en un jukebox proper algú va posar, tres cops seguits, una cançó que havia rondat la meva adolescència sense que hi hagués prestat gaire atenció però ara vaig escoltar-la com si es tractés de les últimes paraules d'un moribund: because the night belongs to love -una lletra banal que ara semblava farcida de sentit en el sentit que vaig entendre per fi, per fi, que no era res més que una cançó local, local als Estats Units mig somiats, mig entrellucats durant dècades- love is an angel disguised as lust -vaig entendre que la música aparentment universal amb què havia crescut a Londres no era res més que la música autòctona d'un país tan país com qualsevol altre, com el país en què havia nascut o bé el país en què visc ara mateix- they can't touch you now -en fi, vaig entendre que havia arribat, per fi, a la casa impossiblement llunyana que sempre se m'havia presentat com si fos meva: because the night belongs to us.

 http://paper.avui.cat/article/opinio/460/lendema/dissabte.html

Llegiu aquest article, feu-ne el resum amb les idees bàsiques i escriviu una redacció (unes 100 paraules) responent les següents qüestions: Quines condicions i situació poden portar a un nou feixisme? Com es podria evitar?

El Periódico, 10/11/2009 

JOAN BARRIL,  Desig de ser feixista

Fixin-se com els aniversaris commemoratius cada vegada estan més a prop del fet commemorat. És una manera de guanyar temps al temps o de trobar en la història l’entusiasme que el present no ens pot donar. Catalunya va desplegar la seva artilleria patriòtica amb motiu del mil·lenari. Espanya va fer el mateix el 1992 amb els 500 anys de l’anomenada trobada entre dos mons. Cal preguntar-se si amb la gresca muntada en el 20è aniversari de la caiguda del Mur hi haurà fastos més grans per commemorar el quart de segle.

Les celebracions per la caiguda del Mur ens porten a una vella incògnita. Es tracta de saber com és possible que una civilització com l’alemanya, forjada des de fa segles en la il·lustració, hagi seguit un camí tan turbulent. Abans de ser l’Alemanya que avui coneixem tots, la llengua alemanya va servir per enaltir la filosofia, la ciència, la poesia i la música. Sense caure en l’aventura imperialista de francesos, britànics o espanyols, va demostrar un coneixement del món verdaderament admirable. I, no obstant, cap a finals del segle XIX els alemanys es van embrancar en guerres territorials contra França, les van repetir en la Gran Guerra i van culminar el seu despropòsit sota el mantell del nazisme. Hi ha un magnífic llibre escrit per Rosa Sala Rose i publicat per Alba Editorial, titulat precisament El misterioso caso alemán, en què l’autora dóna algunes claus de com una civilització consagrada a les lletres i a les arts va poder caure en l’abjecció, en el genocidi i en l’obediència cega a un líder. Que un país com Espanya, capaç d’engendrar la Inquisició, d’expulsar jueus i moriscos i de desenvolupar un capitalisme parasitari arribi a les matances de la guerra civil no té cap misteri. Què és el que va passar, doncs, a Alemanya?

Durant molts anys s’ha volgut fer-nos creure que, una vegada derrotats els feixismes, començàvem un camí de pau i de concòrdia. Però el misteriós cas alemany em fa pensar. Com va ser que, passada la derrota dels nazis, va aparèixer un país de nou encuny com la RDA que va insuflar als seus ciutadans els mateixos tics i les mateixes pulsions que els derrotats? El militarisme, l’obediència estatal, la delació, la ridiculització de la democràcia, la cooptació dels dirigents no per la seva vàlua sinó per la seva fidelitat acrítica. Tot això seria la segona part del misteri alemany.

I em pregunto si el problema és estrictament germànic o, per contra, l’ou de la serp no està sent incubat per una camarilla d’estrategs sinó per tots nosaltres. Realment estem vacunats de tornar a caure en el feixisme? Només fan falta uns quants elements per confirmar-ho: la invenció d’un enemic exterior o interior, la subordinació de la llibertat a la seguretat, la convicció de formar part d’una superioritat moral respecte d’altres ciutadans, l’exaltació de la força i de símbols que ens permetin diluir-nos en les multituds, l’atur, la impunitat, la utopia totalitària. Tot això convenientment amanit amb mitjans de comunicació que van insistint en el missatge d’una veritat revelada contrària a la veritat científica. I la presència magnètica d’un líder salvador que ens recordi que qualsevol passat era millor que el present.

És fàcil oblidar els uniformes i el pas de l’oca d’allò que alguns analistes premonitoris ja denominen el feixisme clàssic. Hitler va morir al búnquer. Però mirin-se al mirall i preguntin-se quin és el grau de feixisme que estan disposats a metabolitzar. No es fan por?

Leed este artículo:

El Periódico, 10/12/2008,

EDITORIAL: Declaración vigente

Como en 1948, los derechos humanos deben seguir siendo una aspiración y una exigencia

Hace hoy 60 años, la Asamblea General de Naciones Unidas aprobó la Resolución 217 A (iii), que contenía la Declaración Universal de los Derechos Humanos. Como tantos otros documentos de la época, empezando por la Carta de Naciones Unidas, la Declaración emanaba de un decidido compromiso internacional con la paz tras los horrores vividos durante la Segunda Guerra Mundial. La Carta articuló un sistema para la convivencia pacífica entre los Estados que, con más o menos dificultades, ha contribuido a evitar el estallido de un nuevo conflicto generalizado o que considere la destrucción total como una alternativa. La Declaración se proponía, a su vez, subrayar el vínculo que existe entre la paz internacional y el reconocimiento de un núcleo de derechos y libertades irrenunciables de los individuos. Esta voluntad fue resultado de la experiencia vivida en el momento de la aprobación: antes de desarrollar su proyecto expansionista, las potencias totalitarias que desencadenaron la guerra más mortífera de la historia empezaron por negar los derechos y libertades de sus ciudadanos.

A lo largo de su más de medio siglo de vigencia, la Declaración se ha enfrentado a las mismas dificultades que otros textos fundacionales del orden internacional de nuestros días. Sus disposiciones han sido ignoradas tanto en el plano interno -según hicieron las incontables dictaduras de la segunda mitad del siglo XX- como también en las disputas entre Estados, más mortíferas en muchas ocasiones para las poblaciones civiles e indefensas que para los propios contendientes. Pero la paradoja que ha hecho de la Declaración un texto excepcional es que las incontables violaciones que ha padecido y que, por desgracia, sigue padeciendo no han impedido que se consolide como un referente moral de nuestro tiempo y como un imperativo capaz de trascender las fronteras y las ideologías.

No existe Constitución democrática posterior a 1948 que no se haya inspirado en sus artículos. Como tampoco se sabe de muchas dictaduras que se hayan atrevido a rechazarlos abiertamente, sin recurrir a subterfugios que van desde la celosa ocultación de las violaciones de los Derechos Humanos a la elaboración de teorías sobre la necesidad de interpretar la totalidad de la Declaración en virtud de las diversas tradiciones. Si este último fue uno de los riesgos que hubo que conjurar a finales del siglo XX para evitar que los Derechos Humanos se convirtieran en papel mojado, el nuevo peligro que se ha manifestado en los albores del siglo XXI es el de imaginar que la Declaración encarna una causa tan justa como para ser servida por cualquier medio, incluido el uso unilateral de la fuerza.

Los 60 años transcurridos desde su aprobación no han hecho envejecer un texto que contiene el más noble legado de una época trágica. La Declaración Universal de los Derechos Humanos sigue vigente y debe seguir estándolo. Como aspiración y también como exigencia.

SERGIO MARTÍNEZ, LAS VEGAS

Las Vegas és la ciutat més gran de l'estat de Nevada als Estats Units d'Amèrica, així com la major ciutat fundada al segle XX. Comunament anomenada “La capital Mundial de l'Entreteniment”, s'ha convertit en un de les principals destinacions turístiques del país gràcies a les seves zones comercials i vacacionals, però sobretot gràcies als seus casinos.

Las Vegas és coneguda en ocasions com la ciutat del pecat, a causa de la popularitat del joc, apostes legals i la disponibilitat de begudes alcohòliques a qualsevol hora del dia.

Entre les edificacions de Las Vegas, podem trobar el centre de la ciutat, composada per casinos de tot tipus i la perifèria, una massa de xalets que s'estén per l'erm desert. Els casinos estan connectats molt freqüentment entre ells per monoraïls o passadissos subterranis amb aire condicionat que repel·leix les aclaparadores temperatures de la ciutat. L'espectacle genera tants ingressos com les màquines de casino. L'aparença d'aquesta ciutat és molt estètica degut a la gran massa de diners que genera dia a dia.

A mi, personalment, m’agradaria anar-hi perquè és una ciutat amb molts espectacles, moltes llums, molts personatges coneguts, molts centres comercials i sobretot moltes opcions d'oci.

DAVID PÉREZ, ITÀLIA

ITÀLIA

El lloc que m'agradaria visitar és Itàlia. Crec que és un país fabulós i molt interessant.

Els seus múltiples i variats edificis fan que sigui un dels països més bonics per visitar.

Hi podem trobar ciutats tan espectaculars i famoses com: Florència, Venècia, Nàpols, Milà, Roma i moltes d'altres.

Tornar a veure els anfiteatres, circs i teatres fa que viatgis al passat, a l'època romana, quan era l'imperi més poderós d'Europa.

Si t'agrada la cultura no hi ha cap altre lloc millor. Les catedrals, museus, escultures, el Vaticà, les millors obres de Da Vinci, Donatello entre altres són aquí. I si ets dels qui els agrada més el futbol, pots visitar camps com el de San Siro, camp de l'Inter de Milà.