de cap als PRONOMS FEBLES:

LLENGUA CATALANA

PRONOMS FEBLES

SUBSTITUCIÓ PRONOMINAL DELS COMPLEMENTS VERBALS

Complement directe

a) Si el CD és definit, és a dir, si va introduït per un article (el, la, els, les), un demostratiu (aquest, aquesta, aquests, aquestes, aquell/a/s/es) o un possessiu (meu/teu/seu i les seves variants), se substitueix per:

EL / LA /ELS /LES

Ex: He agafat els llibres de la biblioteca. Els he agafat de la biblioteca.

M’ha regalat la samarreta que jo volia. Me l’ha regalada. (observem que el participi del verb ha de concordar amb el gènere i nombre del CD).

b) Si el CD és indefinit, és a dir, si no va introduït per cap article o va introduït per un indefinit (un, algun, qualsevol…) o per un quantitatiu (molt/a/s/es, poc/a/s/ …), se substitueix per:

EN

* Quan fem la substitució, l’indefinit o quantitatiu es queda igualment en l’oració.

Ex: Menja pomes. M’ha regalat una flor.

En menja. Me n’ha regalat una.

Ha comprat molts iogurts.

N’ha comprat molts.

c) Si el CD és neutre, és a dir, es tracta de la paraula això o allò se substitueix

per:

HO

Ex: M’ha demanat això.

M’ho han demanat.

Complement indirecte

- El complement indirecte sempre se substitueix (en singular, sigui femení masculí) per:

LI

Ex : Demana a ell que vingui. Demana-li que vingui/ Li demana que vingui.

I, en plural, sigui masculí o femení, per:

ELS

Agafaven diners als amics. Els agafaven diners.

Cridaven a les veïnes xafarderes. Els cridaven.

Recordeu:

Combinació de CD + CI (el CD canvia de posició davant del CI)

Li + el → el hi Li + la → la hi Li + els → els hi Li + les → les hi

LI > HI

Ex. Compra el jersei al Joan . L’hi compra.

La Marta demana la goma d’esborrar al Josep. La Marta la hi demana.

Agafa els diners al teu germà. Agafa’ls-hi.

CRV (complement de règim verbal o complement preposicional)

a) Si el CRV porta les preposicions a, en, per, se substitueix per:

Ex: Està acostumat (a) que li facin tot.

Hi està acostumat.

b) Si el CRV porta la preposició de, se substitueix per:

EN

Ex: Parlen de la gent tot el temps.

En parlen tot el temps.

CC

a) Si el CC de lloc va introduït per la preposició de, se substitueix per:

EN

Ex: El bus que venia de Barcelona ja ha sortit.

El bus que en venia ja ha sortit.

b) La resta de CCs de lloc, temps, manera o mode se substitueixen per:

HI

Ex: He anat de vacances a Menorca.

Hi he anat de vacances.

Va venir ràpidament.

Hi va venir.

Fa preguntes tot el dia.

Hi fa preguntes.

ATRIBUT

Funciona semblant al CD:

Si és definit per EL/LA/ELS/LES: Ex: El seu cosí és el propietari: El seu cosí l’és.

-Si és indefinit o neutre per HO:

El germà de l’Àlex és esquiador professional: El germà d’Àlex ho és.

Els fills del Josep són tres magnífics jugadors de futbol. Ho són.

• 
  
  
  Si volem emfasitzar l' atribut , és a dir, ressaltar allò que diem del subjecte, el substituïm pel pronom en i repetim l' atribut introduint-lo amb la preposició de i separat per una coma de la resta de la frase.

Exemple: Que n' ets, de maca.De beneita , n' era molt.

Nota: *Quan hem de substituir dos complements verbals en una mateixa oració i ambdós se substitueixen pel mateix pronom feble només en substituirem un, qualsevol dels dos. Ex: Menja plàtans de Canàries.→ En menja de Canàries/ En menja plàtans.

COMBINACIÓ DE PRONOMS

Ordre per substituir-los :

REFLEXIU	2ª PERSONA	1ª PERSONA	3ª PERSONA CI	3ª PERSONA CD/ ATRIBUT	ADVERBIALS
se	te, us...	me, ens...	li, els	el, la, els, les, ho...	en / hi

Ex : Compra pomes al mercat.

N’hi compra. (CD+CC)

Regala flors a les noies.

Els en regala. (CI + CD)

*Excepció : quan la combinació es fa amb un CD i un CI, i el CD és definit, el CD passa davant del CI: Ex: La Maria demana el llapis al company: La Maria l’hi demana (CD+CI); en canvi no passa el mateix quan el CD és indefinit o neutre (això/allò): Ex: La Maria demana mocadors al company. Li’n demana. La Maria demana que l’ajudi al company de taula. Li ho demana.

ACTIVITATS

1. Substitueix els complements destacats pels pronoms febles corresponents. Intenta fer la combinació dels dos pronoms :

Ex : El Pep explicava contes als seus germans. El Pep els n’explicava.

CD CI

(en) (els)

a) Encara no he tornat el joc d’ordinador a en Pau.

b) Has d’enviar la postal a l’Àngels.

c) Vas trobar els nens a la plaça?

d) Ha plantat geranis al jardí.

e) No pots moure la taula de l’habitació.

f) Torneu els exàmens a la professora.

g) Ha tallat l’herba amb la destral.

2. Completa els espais buits de les frases de sota amb les combinacions que pertoquin :

1. 
   
   
   Has de donar l’article al professor. – No pateixis que ja ______ he donat aquest matí.
2. 
   
   
   Va vendre la casa a una senyora argentina: ______ va vendre a molt bon preu.
3. 
   
   
   Has dit a la Neus això que et vaig dir ? No, no ______ he dit.
4. 
   
   
   Ofereix vi i pastes als convidats : ________ ofereix de la millor qualitat.
5. 
   
   
   Portaré les sabates al sabater. Aquest matí _______ portaré.

3. Assenyala els complements verbals que hi trobis i torna a escriure les següents oracions substituint-los (fes les combinacions pronominals quan calgui) :

a) Deixa una nota als teus pares.

b) L’home del cinquè és un pesat.

c) Ha confessat al jutge tots els crims.

d) Hem estat a França aquest cap de setmana passat.

e) Ha comprat un barret a Mèxic.

f) Hem tret força vi de la bóta.

g) La mare explica contes abans de dormir.

h) La mare del Joan és molt jove.

i) Deixa’ns el teu llibre d’anglès.

j) L’Anna va fer un petó al seu xicot.

k) No vol anar amb els pares a la platja.

l) En Marc ha trobat una mosca al seu plat.

m) Direm als amics si volen venir.

De què ve això de la "magdalena proustiana"?

MARCEL PROUST, Du côté de chez Swann
(...)

Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n al llit ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop hi volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? Bec un segon glop en el qual no hi trobo res més que en el primer, un tercer que m’aporta una mica menys que el segon. És hora d’aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir. Em sembla clar que la veritat que cerco no és en ell, sinó en mi. Ell l’ha desvetllada, però no la coneix, i no pot fer altra cosa que repetir indefinidament, cada cop amb menys força, aquest testimoniatge que jo no sé interpretar i que com a mínim vull poder-li demanar novament i retrobar intacte, a la meva disposició, més tard, per a un aclariment decisiu. Deixo la tassa i m’adreço al meu esperit. És ell qui ha de trobar la veritat. Però com? Greu incertesa, cada vegada que l’esperit es sent superat per ell mateix; quan ell, el cercador, és al mateix temps el país obscur on ha de buscar i on tot el seu bagatge no li servirà de res. Buscar? No només buscar: crear. És al davant d’alguna cosa que encara no és i que només ell pot convertir en real, i després fer-la entrar dins la seva llum. 

(...)

Aleshores, un segon cop, faig el buit davant seu, torno a enfrontar-lo amb el gust encara recent d’aquell primer glop i sento com s’estremeix en mi alguna cosa que es desplaça, que voldria elevar-se, alguna cosa que deu haver deixat anar l’àncora, a gran profunditat; no sé què és, però puja lentament; noto la resistència i sento la remor de les distàncies que travessa.

Certament, allò que batega al fons meu deu ser la imatge, el record visual que, lligat a aquest gust, mira de seguir-lo fins a mi. Però es debat massa lluny, massa confusament;...

(...)

I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. 

...tot allò que està prenent forma i solidesa, ha sortit, vila i jardins, de la meva tassa de te. 

Per llegir-ne més:
http://combray.bloc.cat/post/246/248283

Lengua castellana: Modos y tiempos verbales

En castellano los verbos se conjugan en cuatro modos: indicativo, subjuntivo, condicional e imperativo. Cada modo tiene uno o más tiempos y tiempos compuestos.

Modo indicativo

El modo indicativo se utiliza para describir el mundo de la realidad: qué es (presente), qué era (pretérito), qué será (futuro).

Presente

Se utiliza para expresar acciones que tienen lugar en el momento en que se habla. Por ejemplo:

Juanita canta una canción.

Se utiliza para expresar acciones que ocurren frecuentemente. Por ejemplo:

Lydia nunca desayuna por la mañana.

Se puede utilizar para expresar acciones futuras. Por ejemplo:

El verano que viene mis amigos se van de vacaciones a los Estados Unidos.

Se utiliza para expresar órdenes. Por ejemplo:

Ahora mismo vas a casa de José y traes el libro.

Se puede utilizar para referirse a acciones pasadas. Por ejemplo:

Ayer estaba con Carlitos en el parque y de pronto viene Carla y me dice: ¿A quién esperas?

Pretérito imperfecto

Se utiliza para describir una acción que se desarrolla en el pasado, sin indicar si ha finalizado o no, mientras que el pretérito perfecto nos dice que la acción ya ha concluido.

Se utiliza para hablar de acciones habituales del pasado. Por ejemplo:

Pepe leía muchos tebeos cuando era pequeño.

Se utiliza para dar detalles, como: tiempo, locación, hora, años, sentimientos, características mentales y físicas.

Hacía frió durante la noche.

Pretérito indefinido

Se llama también pretérito perfecto simple.
Se utiliza para hablar de hechos pasados. Siempre son acciones terminadas.

¿Qué pasó?

Suelen utilizarse las siguientes expresiones temporales con el pretérito indefinido: ayer, anteayer, anoche, una vez, dos veces, la semana pasada, etc.

Mi heramano llegó ayer.

Se puede encontrar el pretérito indefinido y el imperfecto en la misma frase.

Cuando navegábamos el domingo pasado nos cayó un chaparrón enorme.

Futuro

Se utiliza para hablar de acciones posteriores al tiempo en que se habla. Siempre existe una dosis de incertidumbre. Nunca se puede estar seguro de la realización de la acción descrita. Por ejemplo:

La próxima semana lo escribiré.

El tiempo futuro se utiliza también para expresar...
...especulaciones del tiempo presente:

¿Qué hora será?

...una probabilidad del tiempo presente:

Serán las cuatro.

...una citación indirecta:

Elena dice que vendrá la semana que viene.

Modo subjuntivo

El modo subjuntivo se utiliza para expresar conceptos que son hipotéticos, contrario al hecho, los que incorporen la expresión de las sensaciones del orador hacia un estado o una acción.

Presente

Se utiliza para expresiones con ser + adjetivo donde no se indica el hecho, sino la opinión del orador hacia un estado o una acción hipotético. Por ejemplo:

Es posible que mañana llueva.

Es bueno que trabajes mucho.

En los siguentes ejemplos se utiliza indicativo, por qué se indica el hecho o la certeza de un hecho.

Es seguro que mañana llueve.

Es verdad que trabajas mucho.

Pero:

No es seguro que mañana llueva.

No es verdad que trabajes mucho.

Se utiliza subjuntivo detrás de expresiones de:

deseo	Quiero que..., Ojalá que...
mandato	El manda que...
petición	Te pido que...
consejo	Te aconsejo que...
prohibición	El guardia impide que...
sugestión	Ella sugiere que...
invitación	Te invito que...
insistencia	Insisto que...
exigencia	Exijo que..

Pretérito imperfecto

Cuando el verbo del que depende el subjuntivo va en pretérito indefinido, imperfecto, pluscuamperfecto o condicional, tenemos que usar el pretérito imperfecto de subjuntivo. Por ejemplo:

Me había alegrado de que hiciera sol.

Futuro

En el subjuntivo ya no se utiliza el tiempo futuro mucho. Por eso no tratamos el uso de este tiempo.

<>

Modo condicional

El modo condicional se utiliza para expresar incertidumbre, particularmente (pero no exclusivamente) en oraciones condicionales.

Si yo comiera más, estaría muy gordo. (no es probable que coma más)

El modo condicional, en ocasiones, se considera un tiempo en lugar de un modo.

Modo imperativo

El modo imperativo expresa una orden, solicitud o prohibición.
Hay dos tipos de imperativo:

Afirmativo

por ejemplo:

¡Canta!

Siéntese usted.

Negativo

por ejemplo:

¡No cantes!

No se siente usted.

Tiempos compuestos

Tiempos compuestos son expresiones con el verbo auxiliar haber + participio.

Pretérito perfecto

Se utiliza para expresar una acción pasada pero cercana a un presente; suelen utilizarse las siguientes expresiones temporales: hoy, esta mañana, este mes, este fin de semana. La forma: haber (presente) + participio. Por ejemplo:

Hoy he visitado a mi hermano.

Pretérito pluscuamperfecto

Se utiliza para expresar acciones pasadas, realizadas en un momento dado del pasado. La forma: haber (pret. imperfecto) + participio. Por ejemplo:

Cuando llegué a casa, Carlos había salido para el instituto.

Pretérito anterior

<>

<>

Futuro compuesto

Se utiliza para expresar acciones futuras, ocurridas con anterioridad a otra también futura. La forma: haber (futuro) + participio. Por ejemplo:

Yo saldré al escenario y tu ya habrás subido el telón.

Participio Presente / Gerundio

El gerundio es una conjugación que termina con -iendo o -ando. Muchas veces es precedido por alguna forma del verbo auxiliar estar. Se utiliza para expresar acciones que estan pasando.

Está lloviendo.

Una crisi molt profunda

1.Llegeix l'article i fes-ne un resum (unes 50 paraules).

3.Redacta un text expositiu (unes 100 paraules) explicant un exemple en què s'acompleixi la tesi de l'autor.

Josep Maria TERRICABRAS; Una crisi molt profunda;El Periódico, 29/4/2009

 

Constato, amb alarma creixent, que, en la nostra pretensiosa societat de la informació, molts, joves i adults, tenen poc caràcter i molt atreviment. Les enormes quantitats d'informació que circulen en tots els mitjans possibles no sembla que sempre tinguin l'efecte de produir ciutadans més ben informats. Aquesta constatació, però, va acompanyada de dues altres: d'una banda, els no gaire informats o mal informats, no acostumen a poder jutjar sobre els temes que es discuteixen, senzillament perquè no tenen una opinió prou formada, prou contrastada; d'altra banda, però, molts dels que no saben opinar sobre qüestions bàsiques de política, economia, religió o cultura, es permeten, en canvi, emetre judicis --sovint molt severs-- sobre persones que ells coneixen poc o gens, sobre les seves intencions i sobre els seus objectius.
Resulta, doncs, que els que no tenen opinió i no són capaços de fer judicis sobre les coses que podrien conèixer, jutgen les interioritats d'altres persones, que no poden conèixer de cap manera. Això és tenir molt atreviment i poc ca- ràcter. Em temo, però, que aquest no serà un fenomen passatger. Potser perquè --m'atreviré a avançar una hipòtesi-- estem construint una societat que podríem considerar --i no caic en cap contradicció-- profundament superficial. Vull dir que un dels trets més profunds de l'actual societat és la seva superficialitat. No només s'accepta --sovint s'aplaudeix-- que la gent no sàpiga gran cosa de les coses que podria o hauria de saber --la ignorància ja no és mal vista, se'n pot fer gala--, sinó que també es dóna audiència als que parlen i pontifiquen sobre les coses que només difícilment poden saber, com ara què pensa un altre, què vol, què ambiciona, amb quines intencions fa això o allò altre.
Heus aquí una societat que diu que respecta la intimitat, però que la trepitja; que diu que valora la ciència, però que en canvi no valora les raons i els arguments; que converteix la informació en música de fons per a qualsevol frivolitat; que confon la crítica amb la xafarderia. ¿I no provoca alarma social, això?