Llegeix i escriu:

Llengua Catalana                                                  EL PERIÓDICO, 30.09.2010   Els dijous, economia

Antonio Argandoña, Professor del IESE. Universitat de Navarra

Però, hi ha res a reformar?

Els canvis pendents estan connectats entre si i afecten tots els grups socials del país

Dijous, 30 de setembre - 00:00h.

Amb vaga general o sense, aquest país necessita reformes. Reforma significa canvi en les regles del joc: si pagarem més impostos sobre la renda i menys IVA, o si ens haurem de jubilar més tard o no. I això és important per al benestar dels ciutadans, per a les nostres oportunitats i les dels nostres hereus, i perquè la nostra societat sigui més justa.

«Et refereixes a la reforma laboral, és clar», em pregunta el lector. No: la reforma laboral només és una part d'aquesta bateria de reformes que s'han de posar en marxa. Si ens posem a discutir, per exemple, sobre les regles de la negociació col·lectiva, estarem parlant d'estructura de salaris i de creixement d'aquests, i això afecta les pensions: reforma laboral i de pensions estan, doncs, entrellaçades. I si reduïm les cotitzacions socials perquè els nostres productes siguin més competitius a l'exterior, s'haurà de repensar el finançament de la Seguretat Social i, per tant, l'estructura dels impostos: uns pujaran, altres baixaran… No hi ha compartiments estancs.

«Però el que proposes és un fenomenal canvi en totes les facetes de la vida, des del bressol fins a la tomba», em torna a dir el lector. Sí i no. Sí, perquè tot està connectat: per exemple, no es pot reformar l'ensenyament mitjà, professional i universitari, que és la porta d'accés al mercat de treball, sense parlar de reforma administrativa i de finançament. Però també no, perquè no ho podem fer tot alhora, encara que s'ha de tenir visió de conjunt. Per exemple, quan s'arribi a un acord sobre les cotitzacions socials, s'haurà d'arribar a un acord del tipus: «Està bé, però parlarem amb els que discuteixen la reforma fiscal, per veure com es compaginen les nostres propostes amb les seves».

«Sembla que dónes per descomptat que la reforma es farà per consens», em diu el lector. No: en una societat oberta i plural com la nostra, això és molt poc probable. Però sí que fa falta un amplíssim debat, en el qual tothom pugui donar la seva opinió i, sobretot, on els grups d'afectats puguin deixar sentir la seva veu, sigui a través dels seus representants legals, sigui de manera directa. I que algú -l'Estat, lògicament- sigui el defensor dels interessos dels que no tenen veu.

«Però, si no hi ha consens, la reforma no serà possible», respon el lector. Sí que és possible, si tots tenim una disposició oberta per resoldre els problemes del país, és a dir, que ens agafem als nostres privilegis. I dic privilegis, i no drets, perquè gairebé sempre les posicions encastellades no miren de defensar drets bàsics, sinó avantatges adquirits als quals no volem renunciar. Això forma part de l'adjectiu justes que han de tenir les reformes. I justes no significa igualitarisme. Justes significa, per exemple, que el treballador de 60 anys, que ja no té temps per redreçar la seva pensió, no en resulti perjudicat, mentre que el que té 25 anys i, per tant, molta vida laboral per endavant, assumeixi una part important dels costos. Pot ser just, per exemple, que alguns que ja han guanyat deixin de guanyar durant un temps, potser a canvi de promeses de compensacions futures: el teu sou pujarà poc els pròxims anys, però t'ho compensarem en la teva pensió futura.

I s'haurà d'explicar als ciutadans el perquè de les reformes, una tasca que correspon als polítics, els grups d'interès, els experts i els mitjans de comunicació. Habitualment, el que trobem són propostes enfrontades, en què uns airegen arguments d'eficiència (necessitem tornar a créixer de seguida), altres, limitacions pressupostàries (Europa ens obliga a reduir el dèficit), i altres, raons de justícia (que els treballadors no paguin la factura). És veritat que en gairebé totes les qüestions humanes hi ha interessos contraposats, però també hi ha una cosa que ens afecta a tots, i això és el que s'ha d'explicar als ciutadans: a la llarga, a tots ens interessa créixer, a tots ens interessa que el dèficit es redueixi i a tots ens interessa una societat justa.

Al final, s'haurà d'apel·lar al sentit comú: tots ens hem d'estrènyer el cinturó, poc o molt; tots hem de pagar, poc o molt, més impostos (ja n'estem pagant). Una democràcia no és una batalla campal per conservar la porció del pastís que ens ha tocat, i tota reforma és un exercici de sana democràcia, en què tots ens hem d'esforçar per assumir la nostra part dels costos, abans de gaudir dels beneficis. És el mateix que en un matrimoni en crisi, la frase «que comenci cedint ell (o ella), que en té la culpa» sona molt bé, però és la garantia d'un conflicte sense solució.

Tot això és possible. Altres ho han fet, i nosaltres ho vam fer en el passat. És veritat que la nostra societat ara és més individualista que la de fa uns anys, però encara conservem molta capacitat de pensar en els altres. El que potser necessitem és una mica de lideratge, perquè pugui aplicar a aquest poble allò que la llegenda deia del Cid Campeador: «Déu, quin bon vassall si tingués un bon senyor».

1.Llegeix l'article i omple els espais buits amb les vocals que hi manquen (amb titlla o dièresi)

2.Rellegeix l'article i resumeix-ne les idees principals.

3.De quin tipus de text es tracta? Quines tècniques utilitza per atraure l'atenció del lector?

4.Redacta un text semblant sobre un tema que t'interessi.