El Periódico. 19/12/2009
EDITORIAL: 'Haidar, a casa'
MÉS INFORMACIÓ
- El retorn de l’activista obre una nova era de la lluita sahrauí
- Dos periodistes espanyols resulten ferits arran dels enfrontaments
- Centenars de sahrauís de totes edats es van llançar als carrers d’Aaiun per donar la benvinguda a Haidar
- El Govern es bolca a defensar la polèmica gestió del ‘cas Haidar’
La resolució de la peripècia vital i política de l’activista sahrauí Aminatu Haidar ha estat un èxit del Govern espanyol per més que hi hagi qui intenti fer la impressió contrària. El sol fet que Haidar es trobi a hores d’ara a Aaiun i que hagi abandonat la vaga de fam és prou expressiu que, amb els estira-i-arronsa propis de situacions com la viscuda durant un mes a l’aeroport de Lanzarote, les coses s’han fet raonablement bé. I, de passada, han quedat rebatudes algunes opinions aventurades referides al compromís de França per aconseguir un desenllaç satisfactori i a la incapacitat d’Espanya de gestionar el problema.
El que ha succeït en realitat és que França i els Estats Units han recorregut a la seva influència en el palau reial de Rabat per desencallar la situació. Una decisió que a la llarga ha estat tan determinant com la discreció de Miguel Ángel Moratinos a l’hora de moure els fils sense ferir l’orgull marroquí ni danyar les relacions, necessàriament harmonioses, que Espanya ha de mantenir amb el seu veí del sud.
Si algú ha cregut en algun moment que només era acceptable una solució que comportés la claudicació del Marroc, va demostrar tenir un desconeixement absolut de les dades essencials de la crisi plantejada. Perquè tan cert és que el contenciós del Sàhara Occidental mobilitza els esperits a Espanya com que fa el mateix al Marroc, però per raons diametralment oposades. Perquè si entre nosaltres és majoritari el suport a l’autodeterminació sahrauí, al Marroc ho és el convenciment que el Sàhara Occidental forma part del regne i l’única concessió possible és fer d’aquell territori una província autònoma.
El que ha succeït en realitat és que França i els Estats Units han recorregut a la seva influència en el palau reial de Rabat per desencallar la situació. Una decisió que a la llarga ha estat tan determinant com la discreció de Miguel Ángel Moratinos a l’hora de moure els fils sense ferir l’orgull marroquí ni danyar les relacions, necessàriament harmonioses, que Espanya ha de mantenir amb el seu veí del sud.
Si algú ha cregut en algun moment que només era acceptable una solució que comportés la claudicació del Marroc, va demostrar tenir un desconeixement absolut de les dades essencials de la crisi plantejada. Perquè tan cert és que el contenciós del Sàhara Occidental mobilitza els esperits a Espanya com que fa el mateix al Marroc, però per raons diametralment oposades. Perquè si entre nosaltres és majoritari el suport a l’autodeterminació sahrauí, al Marroc ho és el convenciment que el Sàhara Occidental forma part del regne i l’única concessió possible és fer d’aquell territori una província autònoma.
L'ADAPTACIÓ DE L'ENSENYAMENT AL MERCAT LABORAL