De què ve això de la "magdalena proustiana"?

MARCEL PROUST, Du côté de chez Swann
(...)

Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n al llit ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrina. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop hi volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquest essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on m’havia pogut venir aquella joia poderosa? Sentia que estava lligada al gust del te i de la magdalena, però que el superava infinitament, no devia ser de la mateixa naturalesa. D’on venia? Què significava? Com arribar a copsar-la? Bec un segon glop en el qual no hi trobo res més que en el primer, un tercer que m’aporta una mica menys que el segon. És hora d’aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir. Em sembla clar que la veritat que cerco no és en ell, sinó en mi. Ell l’ha desvetllada, però no la coneix, i no pot fer altra cosa que repetir indefinidament, cada cop amb menys força, aquest testimoniatge que jo no sé interpretar i que com a mínim vull poder-li demanar novament i retrobar intacte, a la meva disposició, més tard, per a un aclariment decisiu. Deixo la tassa i m’adreço al meu esperit. És ell qui ha de trobar la veritat. Però com? Greu incertesa, cada vegada que l’esperit es sent superat per ell mateix; quan ell, el cercador, és al mateix temps el país obscur on ha de buscar i on tot el seu bagatge no li servirà de res. Buscar? No només buscar: crear. És al davant d’alguna cosa que encara no és i que només ell pot convertir en real, i després fer-la entrar dins la seva llum. 

(...)

Aleshores, un segon cop, faig el buit davant seu, torno a enfrontar-lo amb el gust encara recent d’aquell primer glop i sento com s’estremeix en mi alguna cosa que es desplaça, que voldria elevar-se, alguna cosa que deu haver deixat anar l’àncora, a gran profunditat; no sé què és, però puja lentament; noto la resistència i sento la remor de les distàncies que travessa.

Certament, allò que batega al fons meu deu ser la imatge, el record visual que, lligat a aquest gust, mira de seguir-lo fins a mi. Però es debat massa lluny, massa confusament;...

(...)

I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. 

...tot allò que està prenent forma i solidesa, ha sortit, vila i jardins, de la meva tassa de te. 

Per llegir-ne més:
http://combray.bloc.cat/post/246/248283